Lligadura (tipografia)

Una lligadura en tipografia és un signe format per la unió de dues o més grafemes que solen o poden escriure també separats.

L'origen de la lligadura es troba en l'escriptura manual, a la qual l'home tendeix a lligar les lletres sense llevar la ploma. Quan es va introduir la impremta de tipus mòbils, el desig de fidelitat pel que fa a l'escriptura manual va obligar a adoptar molts signes combinats. A la Bíblia de Gutenberg, que imita l'estret estil dels manuscrits de l'època, s'empren fins a tres-cents signes diferents, entre versions de les lletres i lligadures.

Els lligams emprades en la tipografia moderna serveixen per a resoldre la inelegancia que surt del contacte de dos grafemes. És el cas en el català, per exemple en els lligams "fi" (fi) i "fl" (fl), la f en contacte amb una vocal amb accent greu, o encara en la i en contacte amb la ï.^[1] Altres inelegàncies tipogràfiques són el resultat de la diferència entre la distància matemàtica i la distància òptica de dues lletres, que es resol per l'interlletratge, una eina tipogràfica complementària a la lligadura.

En certes llengües lligams històrics, heretades de l'escriptura manual van evolucionar vers lletres a part entera que de vegades van convertir-se en símbol d'identitat. És el cas de la es-zeta (Eszet) alemanya (ß) o de la IJ neerlandesa. Fins a la darrera reforma ortogràfica el 2010 del castellà, la ch i la ll també eren considerades com una lletra.^[2]

Existeixen encara unes lligadures històriques, com la que uneix DE que no són gaire usades, excepte per a donar un aire arcaic a un text.